© Laicos Bautismo. Tots els drets reservats. Creat per VayaWebs.
Menu
Hem vist la necessitat de sortir, com diu el sant Pare Francesc: una Església en sortida; a la seva Exhortació Apostòlica, ja citada “La joia de l’Evangeli” i hem vist que aquest és el camí veritable que hem de seguir. Per això ens hem proposat uns nous “Objectius fonamentals” que resumim en els punts de: oració; solidaritat; ecumenisme i diàleg i que s’introdueixen com segueix:
El primer és l’oració, sense ella no existiríem, és la respiració amb Déu. L’oració porta a la solidaritat. La solidaritat també porta a l’ecumenisme. i no hi pot haver ecumenisme sense diàleg.
Per tant a partir d’ara, individualment i col·lectivament, mirarem de portar a terme aquests objectius fonamentals, amb les iniciatives que anem suggerint.
Cuidar molt a L.C.B. la vida interior!
Oració mental; oració vocal; Meditació; Sagraments; Rosari; Coronilla a la Divina Misericòrdia; Jaculatòries
I no oblidar mai els pobres! Resar molt per tots els pobres i desvalguts!
I també per el Sant Pare, per la Pau del món, la conversió dels pecadors i la salut de tots els malalts, i per l’Església.
I molt important també, resar en Comunitat, a la Parròquia, en la nostra Comunitat L.C.B., ò on sigui, en comú!
Sempre per mitjà de la Verge María a Jesucrist i per Ell al Pare Etern amb l’Esperit Sant!
I cuidar l’Àngel de la Guarda i els sants: Sant Josep i els nostres Sants!
I la vida familiar: matrimoni, fills, pares, avis, nets etc. amb molt Amor.
Resar el rosari en familia i altres oracions en familia!
Ensenyar la doctrina católica, el catecisme i les oracions principals als fills ja desde ben petits.
Sabent que Deú no ens deixa mai, mai ,mai, confiar-hi sempre plenament; totes les oracions i pensaments fins el fons del nostre cor, el Senyor Déu les escolta totes sempre! És el nostre Pare, que per Amor ens ha donat el seu Fill Jesucrist mort per nosaltres i ressuscitat, gracies a la Verge Maria Mare de Déu.
Amén.
31 Què direm després de tot això? Si Déu està amb nosaltres, qui tindrem en contra?
32 Qui no va escatimar el seu propi Fill, sinó que el va entregar per tots nosaltres, ¿no ens concedirà amb ell tota classe de favors?
33 Qui podrà acusar els elegits de Déu? Déu és el que justifica.
34 Qui s’atrevirà a condemnar? Serà potser Jesucrist, el qual va morir, més encara, el qui va ressuscitar, i està a la dreta de Déu i intercedeix per nosaltres?
35 Qui podrà llavors separar-nos de l’amor de Crist? ¿Les tribulacions, les angoixes, la persecució, la fam, la nuesa, els perills, la mort?
36 Com diu l’Escriptura: És per tu que som lliurats contínuament a la mort; se’ns considera com a ovelles destinades a l’escorxador.
37 Però en tot això obtenim una àmplia victòria, gràcies a aquell qui ens estima.
38 Perquè tinc la certesa que ni la mort ni la vida, ni els àngels ni els principats, ni el present ni el futur, ni els poders espirituals,
39 ni la part alta ni la profunditat, ni cap altra criatura podrà separar-nos mai de l’amor de Déu, manifestat en Jesucrist, Senyor nostre.
1 Encara que jo parlés totes les llengües dels homes i dels àngels, però no estimés, sóc com una campana que ressona o un platet que dringa.
2 Encara que tingués el do de la profecia i conegués tots els misteris i tota la ciència, encara que tingués tota la fe, una fe capaç de traslladar muntanyes, però no estimés, no sóc res.
3 Encara que repartís tots els meus béns per alimentar els pobres i lliurés el meu cos a les flames, però no estimés, no em serveix per a res.
4 L’amor és pacient, és; l’amor no és envejós, no presumeix, no s’envaneix,
5 no procedeix amb baixesa, no busca el seu propi interès, no s’irrita, no tenen en compte el mal rebut,
6 no s’alegra de la injustícia, sinó que s’alegra amb la veritat.
7 L’amor tot ho disculpa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.
8 L’amor no passarà mai. Les profecies acabaran, el do de llengües acabarà, la ciència desapareixerà;
9 perquè la nostra ciència és imperfecta i les nostres profecies, limitades.
10 Quan arribi el que és perfecte, ha de cessar el que és imperfecte.
11 Mentre jo era petit, parlava com un nen, sentia com un nen, raonava com un infant,
12 però quan em vaig fer home, vaig deixar de banda les coses de nen. Ara veiem com en un mirall, confusament; després veurem cara a cara. Ara conec tot imperfectament; després coneixeré com Déu em coneix a mi.
13 En una paraula, ara hi ha tres coses: la fe, l’esperança i l’amor, però la més gran totes és l’amor.
Després d’haver anunciat una altra vegada que la passió ja era a prop, Jesús constata molt bé la incomprensió dels seus: car s’entretenen encara a preguntar qui fóra el primer del Regne, d’un Regne que encara no sabien veure amb altra aspecte que el temporal i el polític. En el meu Regne, afirma Jesús, per esdevenir el primer cal haver estat el darrer i el servent de tothom. Perspectiva que no te pas res d’engrescadora per als futurs missatgers de l’Evangeli. Bo i agafant un noi i posant-lo enmig d’ells, el Crist invita l’Església a acollir amb sol·licitud els qui són, com ell, els enviats del Pare i es presenten amb humilitat i amb pobresa.
En aquel temps, Jesús i els deixebles passaven per Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningún. Instruïa els seus deixeble dient-los. “El Fill de l’home será entregat en mans dels homes, el mataran i un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies”. Ells no entenien què voli adir, però no gosaven fer-li preguntes. Arribaren a Cafar-Naüm. Un cop a casa, els pregunta: “¿Què discutieu pel camí?” Però ells callaven perque pel camí havien discutit quin d’ells seria el més important. Aleshores cridà els dotze i els digué: “Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”. Després feu venir un noi, el posà al mig, el prengué als braços i els digué: “Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi sinó al qui m’ha enviat”.
El Crist molestava molt i encara molesta. Perquè ha vingut a capgirar les idees i la conducta d’un món que només cobeja el domini i el plaer. Que calgui passar pel sofriment, i aceptar-lo amb paciencia per tot el que comporta d’aprofundiment i de purificació no pot fer res més que desconcertar aquest segle de comoditats i de confort. I que sigui indispensable d’acollir humilment el misteri d’una creu per a cadascú, subleva aquesta societat embriagada pes èxits. ¿Caldrà doncs que l’Església renuncii a predicar la creu, i que suavitzi les exigències d’acolliment dins el Regne? No, certament, però perqué pugui predicar l’abnegació al món, cal avans que ella mateixa torni a practicar una vida humil i mortificada.
De les enciclopèdies.
Ecumenisme es refereix a les iniciatives que apunten cap a una major unitat o cooperació religiosa.
En el seu sentit més ampli, aquesta unitat o cooperació pot referir-se a la unitat religiosa mundial; per la defensa d’un sentit major d’espiritualitat compartida entre les tres religions abrahàmiques: judaisme, cristianisme i l’islam. Més generalment, no obstant això, l’ecumenisme és usat en un sentit més estricte, referint-se a una major cooperació entre diferents denominacions religioses d’una única d’aquestes tres.
La paraula s’origina del grec οἰκουμένη (oikoumene), que significa «el món habitat», i històricament era usada com una referència específica a l’imperi Romà. Avui, la paraula és usada predominantment per i amb referències a denominacions i esglésies cristianes separades per la doctrina, història i practica. Dintre d’aquest context particular, el terme ecumenisme es refereix a la idea d’una unitat cristiana en el sentit literal: que hauria d’existir una única Església cristiana.[1]
Ecumenisme cristià i pluralisme interreligió
L’ecumenisme cristià, en el sentit estricte a dalt referit, és la promoció de la unitat o cooperació entre grups religiosos distingits o denominacions de la cristianitat. L’ecumenisme cristià es distingeix del pluralisme interreligiós. L’ecumenisme, en aquest sentit ampli, és denominat pluralisme religiós, per distingir-se de l’ecumenisme dintre d’un moviment de fe. El moviment interreligiós lluita per major respecte mutu, tolerància i cooperació entre les religions del món. L’ecumenisme com diàleg interreligiós entre representants de diverses fes, no pretén necessàriament reconciliar els seus partidaris en una unitat completa, orgànica, amb alguna altra entitat, però simplement promoure relacions de convivència millors. Promou la tolerància, respecte mutu i cooperació, sigui entre denominacions cristianes, sigui entre la cristianitat i altres fes.
Per a alguns catòlics, això pugues encara assumir l’objectiu de la reconciliació de tots els quals professen la fe cristiana en una única organització visible, és a dir, a través de la unió amb l’Església Catòlica Romana.
Per a alguns protestants, la unitat espiritual, i sovint la unitat sobre els ensenyaments de l’església sobre qüestions clau, és el bastant[Cal aclariment]. D’acord amb el teòleg luterà Edmund Schlink, el més important en l’ecumenisme cristià és que les persones es concentrin fonamentalment en Crist, no en organitzacions d’esglésies separades. En el seu llibre Ökumenische Dogmatik (1983), ell diu que els cristians que veuen Crist ressuscitat operant en les vides de diversos cristians en diverses esglésies, perceben que la unitat de l’església de Crist mai va ser perduda,[2] però que en comptes d’això han estat distorsionats i enfosquits per diferents experiències històriques i per miopia espiritual. Ambdues són superades per la fe renovada en Crist. Fins i tot en això està la resposta a la seva amonestació (Joan 17 i també Filipencs 2), perquè tots siguin un amb ell i que s’estimin uns als altres com un testimoniatge per al món. El resultat del mutu reconeixement serà una germanor mundial perceptible, organitzada en una manera històricament nova.[3]
Estant en contra el modern moviment ecumènic està la tradicional Església Ortodoxa, la qual decididament afirma només haver-hi una sola Església, la qual és l’Església Ortodoxa. Així, teories tals com l’«església germana» o «dos pulmons», són generalment rebutjades perquè, des d’aquest punt de vista, l’Església és teològicament indivisible. No obstant això, un important teòleg ortodox del segle xix, Vladímir S. Soloviov, va defensar l’ecumenisme i l’any de la seva mort, 1900, va publicar un llibre denominat Tres converses sobre la guerra, el progrés i la fi de la història mundial, amb una curta narració sobre l’Anticrist on albira una futura unió de totes les esglésies cristianes.
Una proposta:
Suggerim reunir 3, 4 ò 5 representants de totes i cada una de les religions de tot el món. I reunits en una assemblea de creients universal, mirar de trovar tots i cada un dels termes dels ensenyaments de totes i cada una de les religions – totes- en el criteri de cercar la “veritable religió” i els resultats aceptar-los tots, per unanimitat i consens. Una assemblea de totes les religions. En un nombre que fos ‘operatiu’ en el criteri de arrivar a aquest consens i seguir-lo fins al final: Per créixer i aprendre tots de tots. En el pensament que cada una i de totes les religions, tots -si tots- podem aprendre quelcom dels altres tots. Segur que hi ha alguna o molta part de veritat en totes les religions i concloure en un manifest o programa de una única religió vertadera, fruit del Ecumenisme. Per tothom i per a tot el món. No un mix barrejat sinó només les veritables veritats demostrades i demostrables. Viure i conviure en la tolerancia i el respecte mutu i la cooperació de tot i totes. Amb tots el textes considerats sagrats de totes les religions.
L’ésser humà comparteix un accés diferent a la realitat del que és propi d’altres vivents determinats genèticament d’una manera absoluta. La indeterminació parcial de l’ésser humà fa que s’hagi d’acabar de determinar ell mateix. Per fer-ho, disposa del llenguatge. Aquest li permet prendre distància i no limitar-se a una realitat que respon a la necessitat. L’humà pot accedir a la realitat de manera no condicionada, gratuïta, absoluta i directa. Aquest accés, fet possible gràcies a la constitució lingüística de l’ésser humà, és el que s’ha expressat a través de les cosmovisions, religions, ideologies, etcètera. Avui es parla molt que l’ésser humà té una dimensió clarament espiritual, encara que aquest terme (espiritual) tingui molts significats, entre els quals el d’una dimensió material de l’ésser humà. Alguns pensadors ateus, com Sam Harris o André Comte Sponville, parlen d’espiritualitat atea (espiritualitat material o matèria espiritual).
La frontera entre religió i espiritualitat és confusa. Per començar, no hi ha consens dins l’acadèmia sobre la definició de religió, molt menys sobre la d’espiritualitat. Sembla evident, però, que l’ésser humà ha volgut cultivar, al llarg de la història, la seva qualitat humana i ho ha fet de múltiples maneres (religions, espiritualitats, ideologies, arts, etcètera). Aquesta immensa riquesa i diversitat era vista amb desconfiança en el passat, especialment en sistemes de vida jeràrquics i autoritaris que basaven la seva cohesió i seguretat en la uniformitat i submissió. El món ha canviat i ara som en un oceà de llibertat, diversitat i riquesa humana que està ple de possibilitats i que és un patrimoni comú de la humanitat (UNESCO).
Els orígens històrics del diàleg interreligiós es remunten als orígens de la història humana, d’aquesta trajectòria dramàtica i apassionant d’interrelació i d’interdependència per aconseguir la supervivència personal i col·lectiva. Els contactes s’han viscut de maneres diverses. De fet, la relació s’ha expressat, com deia Raimon Panikkar, en etapes que responen a situacions determinades: una certa predominança de l’aïllament i ignorància en què cada cultura es nodreix amb el que té i l’alteritat no planteja problemes; la indiferència i menyspreu (allò propi és millor i més adequat que allò aliè, que genera por, sospita i autodefensa); la condemna i conquesta (l’altre és vist com una amenaça a la supervivència); la coexistència i comunicació (l’etapa de la tolerància mútua i la comunicació pacífica i sincera en què l’alteritat comença a interessar i es percep com una riquesa); la convergència i el diàleg, que comporta la fecundació mútua, la complementarietat (desapareixen les incompatibilitats), l’altre esdevé part de nosaltres mateixos.
El diàleg interreligiós modern va començar històricament en el I Parlament de les Religions del Món celebrat a Chicago el 1893. En aquesta trobada interreligiosa, organitzada sota el paraigua d’una exposició internacional interessada en el comerç internacional, es va generar la llavor d’un moviment que arriba fins avui. Tots recordem la quarta edició del Parlament de les Religions del Món celebrada a Barcelona dins el Fòrum de les Cultures Barcelona 2004. Va ser, sense cap mena de dubte, l’acte més popular i divers del Fòrum. Hem de reconèixer que, en general, el moviment interreligiós ha estat dinamitzat en els seus orígens moderns, especialment per la majoria cristiana o, per ser més precisos, pels cristians progressistes de les diverses esglésies cristianes. Les altres tradicions s’hi han anat afegint. Cadascuna ha justificat i fonamentat aquesta actitud positiva i oberta envers la diversitat des dels seus propis recursos espirituals i de saviesa, des de les pròpies narratives sobre la diversitat religiosa. Als inicis la reticència i resistència dels sectors més durs i intolerants de les diverses tradicions era forta i va suposar força maldecaps, però s’ha de dir que els avenços cientificotècnics, les comunicacions, la globalització econòmica i la pau han ajudat, de manera definitiva, que els missatges fonamentals de les diverses tradicions rebin una lectura o interpretació humanista que permet ser optimistes sobre el futur del diàleg interreligiós, que sembla no ja un convidat puntual, sinó un resident consolidat i estable a la llar de la família humana.
El moviment del diàleg interreligiós s’expressa en diferents àmbits, modes, formes i contextos. Seria molt extens descriure’n la gran varietat. Només apuntar que es dona en l’àmbit local, nacional, estatal, regional i mundial. Cal subratllar que pot ser multireligiós, bilateral, abrahàmic, etcètera. A més, aquests darrers anys, influenciat per la UNESCO i pel Consell d’Europa, també pot ser —i, de fet, es recomana que sigui, en la mesura del possible— un diàleg interconviccional; és a dir, un diàleg entre religions que inclogui, també, les conviccions no religioses (agnosticisme, ateisme, escepticisme, etcètera). La raó és que no es vol —ni és recomanable— que el diàleg interreligiós esdevingui un lobby dels religiosos en contra dels no religiosos. Seria una perversió de l’esperit del diàleg interreligiós, que malauradament s’ha produït en alguns casos i que cal vetllar que no es reprodueixi. Cap canvi de paradigma pot escapar-se de les malformacions ocasionals.
Els beneficis del diàleg entre religions i conviccions són molts i encara estan en una fase molt inicial. El primer d’aquests beneficis és l’augment del coneixement mutu. És cert que, per si mateix, el coneixement de l’altre no és necessàriament cap garantia. En alguns casos no només no serveix per apropar sinó que pot fins i tot allunyar i fer-ho de manera definitiva. La veritat és, però, que en una societat on la comunicació i el coneixement s’han liberalitzat és inviable cap escenari que vulgui perpetuar l’aïllament com si es tractés de poblacions indígenes incontactades. El coneixement que facilita el diàleg interreligiós és un coneixement positiu, càlid, proper, empàtic. És un coneixement que desemboca en respecte, afecte i, després d’un cert temps, molt probablement, en col·laboració. Però s’han de posar les eines necessàries perquè això sigui així. No és quelcom davallat del cel. És una tasca sinèrgica en què intervenen molts actors: comunitats, administracions, societat civil, etcètera.
Un altre benefici o resultat important del diàleg interreligiós i interconviccional és el nou escenari de col·laboració que dibuixa. Les comunitats religioses, per diferents raons ja molt trillades, havien quedat un xic arraconades de la realitat social del nostre país. El diàleg fa visible un escenari de cooperació i diàleg que fa molt més fàcil i viable poder sumar i integrar les energies de les diverses tradicions religioses d’un territori en projectes socials ja endegats o per codissenyar i desenvolupar. Les tradicions religioses tenen recursos humans, econòmics, ètics i espirituals per motivar i comprometre els seus membres en iniciatives i causes comunes relatives a una major solidaritat i justícia social, a una millor convivència i cohesió social. Els qui treballem en diàleg interreligiós trobem sorprenent que durant tant de temps s’hagi pogut/volgut mantenir al marge totes aquestes energies. Som conscients de les explicacions històriques i sociològiques, però, malgrat això, quedem estupefactes pel malbaratament d’esforços i pel desaprofitament de recursos. El diàleg interreligiós i la cogestió positiva de la diversitat religiosa obren nous horitzons que dibuixaran un nou panorama de diàleg i de construcció social col·lectiva.
El diàleg interreligiós i interconviccional afavoreix l’educació en la diversitat i el diàleg. Ara que tant es torna a parlar de la cultura religiosa generalitzada a l’escola catalana, cal dir que aquesta cultura no es pot limitar a presentar la diversitat, sinó que ha de presentar i oferir eines per cultivar la cultura del diàleg i de la tolerància i el respecte entre creences i conviccions. Catalunya ja gaudeix de bastants recursos educatius en aquest àmbit. L’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós és líder al sud d’Europa en l’elaboració i aplicació d’aquests recursos i en l’educació interreligiosa i interconviccional (Diccionari de les religions, Diccionari de les religions per a nois i noies de 10 a 14 anys, Vine a la Festa, Fes festa, calendari interreligiós, revista Dialogal, pòsters de llocs de culte —conjuntament amb l’Escola Pia—, etcètera). Cal, però, que les escoles aprenguin a dialogar des de la mateixa escola. Els grups de diàleg interreligiós locals són, en aquest sentit, una ajuda perquè les escoles dels barris i les ciutats puguin conèixer el diàleg interreligiós de proximitat i, alhora, perquè puguin inspirar-se per fer petites experiències de diàleg dins el centre entre alumnes de diverses tradicions religioses i conviccionals.
El diàleg interreligiós i interconviccional ha permès que les narratives internes de les diverses tradicions religioses i conviccionals hagin potenciat i desenvolupat els seus propis discursos oberts a la tolerància, afavorint les interpretacions que fan possible la tolerància i l’acceptació de l’altre i desautoritzant els discursos i les actituds de rebuig de l’alteritat. Es tracta d’un procés intracomunitari viu i actiu, dinàmic i que es veu obligat a superar preteses justificacions d’autenticitat i de legitimitat de tendències identitàries de restauració o d’exclusivitat. Cal que les diverses tradicions religioses i les conviccions no religioses, sense ingerir-se en els assumptes interns de cada tradició, puguin donar suport als discursos humanistes que afavoreixen la tolerància i el diàleg dins cada tradició religiosa i conviccional. Com deia en Raimon Panikkar, les religions (i conviccions, podem afegir) són massa importants per deixar-les només en mans dels religiosos.
La UNESCO considera la religió com una expressió de la cultura i la diversitat religiosa i el diàleg interreligiós com a part de la diversitat cultural i del diàleg intercultural, respectivament. En efecte, les Nacions Unides consideren les religions com a part irrenunciable del patrimoni cultural comú de la humanitat. Una humanitat que vol sobreviure i viure cada cop amb més dignitat i plenitud, malgrat les dificultats, no pot permetre’s el luxe de prescindir de les seves savieses tradicionals.
El diàleg interreligiós gaudeix de bona salut a escala internacional. Hi ha un gran nombre d’organitzacions interreligioses força dinàmiques. A banda del Consell del Parlament de les Religions del Món, que ja he esmentat indirectament quan hem parlat del Parlament de les Religions del Món, destaquem la Iniciativa de les Religions Unides, amb més de 850 organitzacions interreligioses arreu del món; i Religions per la Pau. A Catalunya hi ha el Grup de Treball Estable de les Religions, format sobretot per representats oficials de les tradicions religioses, l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós i Interconviccional – AUDIR, una de les organitzacions més dinàmiques en el seu àmbit del sud d’Europa, la Xarxa Catalana d’Entitats de Diàleg Interreligiós, coordinada per AUDIR i que agrupa més de vint entitats de tot el territori de cultura catalana, cinc grups de diàleg interreligiós de barris de la ciutat de Barcelona que s’han creat com a resultat d’un programa municipal per promoure el diàleg entre creences i conviccions a la ciutat, i altres grups de diàleg interreligiós locals de diverses poblacions catalanes i que no figuren a la xarxa esmentada (Berga, Olot, Vilanova i la Geltrú, etcètera). Catalunya és, sense cap mena de dubte, la zona de l’Estat espanyol i del sud d’Europa més dinàmica i creativa en diàleg interreligiós.
Queda, tanmateix, molta feina per fer. Els recursos són escassos i la major part de la feina es fa, malgrat la clarividència i el compromís d’alguns polítics i tècnics de les diverses administracions, des d’una precarietat estructural que costa superar malgrat les bones intencions de tots. La veritat és que el diàleg interreligiós i interconviccional gaudeix d’una bona imatge, però poca cosa més. No figura entre les principals prioritats, que són, en la situació de crisi estructural en què vivim, fonamentalment les necessitats bàsiques (sostre, salut, educació, etcètera). Són necessaris més recursos per tal d’aconseguir que el diàleg interreligiós no sigui només una petita massa crítica, sinó que pugui penetrar, arrelar i créixer a l’interior de les diverses tradicions i conviccions. Tanmateix, però, el diàleg interreligiós té un potencial immens per descobrir i pot esdevenir un aliat decisiu i imprescindible per resoldre socialment aquestes necessitats, tant si els estats liberals, com sembla, no se’n acaben de sortir, com si les alternatives polítiques i econòmiques al sistema prosperen.
Cal tenir en compte que el diàleg interreligiós i interconviccional és una tasca de tots. No es pot reduir a les autoritats religioses ni als fidels de les comunitats. Qualsevol ésser humà que tingui creences o conviccions està cridat a participar-hi i és benvingut a la taula del diàleg. El diàleg no exclou mai i si, arribat el cas, ho fa, és de manera transitòria preparant pedagògicament formes d’inclusió. Per aquest motiu, la tasca del diàleg entre creences i conviccions és una tasca sinèrgica i corresponsable, en què tothom té un paper important. Com més madur i ple és el diàleg més inclusiu es torna.
Dialogar és inevitable i ineludible en una societat plural i diversa com la nostra i com moltes societats del planeta. Es farà amb la paraula, amb l’acció, amb la creació artística, però també amb el silenci. Sovint es diu que de les tradicions religioses els qui més aviat i més profundament s’entenen són els espirituals i els místics. El diàleg interreligiós català plora, enguany, la mort de dues persones que van ser un exemple de diàleg silenciós i alhora immensament actiu. Es tracta del pastor mennonita José Luis Suárez i del swami hindú Bhakti Das. Vull confessar que em sento personalment agraït pel seu testimoni espiritual personal, però també que som molts els qui retem homenatge al seu compromís desinteressat en favor de la cultura del diàleg. Tots dos van saber acollir la diversitat i l’alteritat sense límits i contribuir a edificar un discurs de reconciliació, perdó i amor dins les respectives tradicions, discurs que van voler compartir amb altres tradicions a través de la seva participació freqüent en grups de diàleg i en iniciatives interreligioses. El seu exemple és un bell i lluminós fanal en la ruta del diàleg interreligiós català.
Francesc Torradeflot
Director de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós i Interconviccional